Catalunyisme

Estant com estic enmig d'aquesta incertesa social, a vegades penso que no puc opinar sobre el que em rodeja. Penso que hi ha coses que em passen desapercebudes simplement perquè no em moc prou, perquè no eixamplo el meu entorn el suficient com per trobar el que busco, per desmentir el que sento.

Això que sento és a molts llocs. Quan llegeixo els comentaris dels lectors de les planes web d'una bona quantitat de diaris, o quan miro la televisió catalana. Ho trobo a les botigues, ho trobo entre els meus amics, entre els coneguts, ho trobo al Facebook, al govern...

El que sento és que a Catalunya hi ha molta gent que, en major o menor mesura, li és igual el catalanisme. Està plena de "catalunyistes". Poden parlar el català, i segur que poden sentir-se identificats amb la senyera (banderes...)... Però francament, els la bufa la identitat catalana. En el dia a dia la dilueixen amb la espanyola. Són més espanyols que parlen català que a la inversa.

A mi, això de que qualsevol català per més que ho sigui no deixa de ser espanyol, em sol recordar allò de que cada dia ens morim una mica (frase que cita Edward Norton, de no recordo qui a "El Club de la Lucha"). Més enllà d'aquesta espècie de sentència desesperançadora de "oh, es mor la cultura catalana", parlant de la persona, i mirant la frase, doncs és obvi que cada dia que passa estem més a prop de la mort, però no ens estem morint (si no és que s'està malalt, s'entén); doncs és obvi que si al DNI posa que sóc espanyol dec ser, o millor dit, figuro, com a espanyol, però no ho sóc. La meva identitat com a membre d'una nació, que són tota una sèrie de trets que es poden establir al formar-ne part, no es corresponen amb la espanyola. Són maneres de pensar, d'actuar, sentiments, afinitats.

I sento que aquesta gent de la que parlo, no ho volen entendre. Imposen la indiferència, s'hi oposen de manera més o menys voluntària o involuntària, o es fastiguegen si aquesta realitat es fa massa obvia; la qual cosa em sembla una falta de respecte, repetida en proporcions aberrants.

Papers Antics

Entre pilars transparents i torres de paper i d'alumini,
entre caixes plenes de vicis
i penya-segats que dancen amb el vent,
aquí, prop d'aquesta flama blanca de pols i cendres repleta,
amb la llum tan allunyada i una mà al cap,
és aquí, on jau cansada la mirada del teu déu?

Principi

Què com un espai on poder ser jo mateix?, parlar de les coses que sento o dir les que penso, recrear-me en les meves opinions... Ho tenia al cap de fa temps, però fins ara no m'he decidit a encetar-ho. No vull assegurar-me res, ni assegurar-ho a ningú, sobre el que es llegirà en aquest espai, tret d'una cosa: Que ho crido amb l'ànima.